En estos últims dies m’he assabentat que la prova d’accés a la universitat se n’anava de la població i quasi alhora, llig en els titulars de diferents mitjans que torna. Ho fa després de la rectificació de la Conselleria d’Educació que dóna el vistiplau a una petició d’este ajuntament, a través del Secretari Autonòmic, Miquel Soler.
A molts li pot paréixer que un viatge de poc menys d’un hora cap a Sant Vicent, siga un mal menor, per a un jove que es dispose a enfrontar-se a un examen, que decidirà cap on tirarà en el seu futur.
Però a propòsit de la notícia, torne la vista enrere, la meua ment viatja a eixe juny de 1999 en el qual vaig viure el transcendental moment acadèmic, i aleshores, agraïsc el fet d’haver-me traslladat a peu, caminant i en només 10 minuts a l’Institut d’Educació secundària Andreu Sempere. Eixe va ser el lloc on posaren a prova els meus nervis, a banda dels meus coneixements en totes les matèries que tocava, de les quals, per cert, hui poc recorde.
Per mi, sens dubte, la curta distància entre la porta de ma casa i l’aula, va ser una facilitat, però encara ho va ser més, el fet de passar-ho amb la familiaritat i confiança, que em donaren les mateixes parets d’unes aules, on havia evolucionat de xiquet a adult, durant els últims quatre anys de la meua vida. El fet d’enfrontar-se al futur des del confort d’estar en casa, estic segur que m’ajudava més que totes les valerianes que aleshores portava al cos…
Ara pense en eixe moment i veig des de la maduresa que no hi havia per a tant, és cert, però és que als 18 anys tot és viu diferent, la sensibilitat està a flor de pell i la pressió del món adult que ens espera i en el que comencem a endinsar-nos a partir d’esta prova, és una costera amunt que es fa més senzilla si es realitza en eixos espais, perfectament preparats que esta ciutat disposa per a l’esdeveniment acadèmic…
Tot es veu més gran quan esgotes l’adolescència però hui, 18 anys després, pense que si haguera de tornar a fer la prova d’accés a una universitat que en el meu cas quedava llunyana, m’encantaria tornar a passar eixe moment crucial en el meu Institut de sempre, a prop de ma casa, com els 500 joves alcoians i alcoianes que així ho faran, sort a tots!
