El fill pròdig d’Alcoi hui ja és predilecte i Medalla d’Or, ha tornat a casa, la mateixa on va nàixer ara fa set dècades. Des d’aleshores Camilo ha rebut moltes paraules, tantes com les que comporta arribar a ser un astre de la cançó de la seua magnitud.
Una persona, la d’abans del Sesto, que ja apuntava maneres des de ben xicotet quan cantava L’Ave Maria, en el cor dels Salesians. Ho sé per la memòria de mon pare i la de l’amic Pepe Calabuig, amb els quals compartia pupitre i anècdotes en el tendre inici de les seues vides.
Camilo marcava la diferència per una veu que es vaticinava prodigiosa, i així va ser, però també, per la seua modernitat atípica en una època massa gris.
Per això, l’evolució natural del que estava predestinat a ser una superstar, era l’exili, traspassar la Serra de Mariola i arribar a la capital. Des d’ací va començar a col·leccionar números un, ho va aconseguir cantant a l’amor lliure en temps de castedat, i amb una sensibilitat avançada que va véncer sobre la intolerància d’alguns ignorants, que no entenien això d’òperes rock que cantaven a la fé.
A la veu prodigiosa se li quedava curta la península i les seues melodies pegaren la volta al món per eixa evolució natural que tenen els grans, sobretot en Amèrica on Camilo té l’estatus de semi divinitat.
Potser açò, l’haja fet paréixer de vegades ser d’una galàxia llunyana, però l’excentricitat és necessària i inseparable en la condició de qualsevol gran estrela.
L’homenatge del seu poble és un bon moment, perquè no oblidem la dimensió del que té tants anys com milions de discos venuts, una fita només comparable amb els seus contemporanis Julio Iglesias i Raphael.
I per aixó ací i allà, les cançons de Camilo fan que a tots els que ens agrada tinguem una cosa en comú, és sentir unes concordes musicals i que una força superior ens impedisca no cantar les seues lletres. I moltes, s’han guanyat el dret d’ himne generacional perquè morir d’amor mola mazo…
De fet, hui, fa seua la cançó de «Melina», i és que Camilo ha lluitat per tornar a la seua terra, amb la seua gent. Camilo ha tornat, perquè s’escolte la seua veu, i per deixar la seua empremta en les seues arrels…
Potser ha passat massa temps però mai és tard i ara Camilo, Blanes, Sesto, el lloc que el va veure nàixer, créixer, marxar i exportar talent a tot el món, els alcoians, l’han fet justícia, poètica i com no, melòdica….
